Unable to create /cache/mod_novasfh/sfh_56.xml configuration file.
Click here for more information.
Please update your Flash Player to view content.
Español

Medito la paraula

Avui, Jesús ens narra una altra paràbola del judici, la paràbola dels talents. Déu, ens ha lliurat unes possibilitats -més petites o més grans- de desenvolupament en totes les dimensions de la nostra persona. No importa si un té molt o poc, l'important és que s'ha de treure rendiment del que hem rebut, s’ha de fer “fructificar”. L'home de la nostra paràbola que amaga el seu talent per por de l'amo, no ha sabut arriscar-se, només ha buscat la seva seguretat. Potser el nucli de la paràbola és aquest: hem de tenir la concepció d'un Déu que ens motiva a sortir de nosaltres mateixos, que ens encoratja a arriscar-nos pel Regne de Déu, a esforçar-nos per transformar el món, a ser creatius i no pas conservadors. Però la paràbola no exclou que els talents que Déu ens ha donat no són només les nostres possibilitats, sinó també les nostres limitacions. El que som i el que tenim, és el material amb el qual Déu vol fer de nosaltres quelcom nou. La frase «perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà fins a vessar” només es pot entendre a nivell d'amor i de generositat. Si corresponem als dons de Déu tot confiant en el seu ajut, aleshores experimentarem que és Ell qui dóna l'increment.

Cerco el meu benestar, la meva seguretat, la meva tranquil·litat  evitant qualsevol problema? O bé vaig assumint riscos perquè la meva vida no sigui estèril, petita i sense horitzons?

Estic disposat a respondre a les expectatives que Déu té posades en mi? O bé em fa por arriscar-me?

Visc una fe enterrada sota el conformisme o bé la visc compromès, tot i que això em pugui complicar la vida?

Informa't

Fes-te amic nostre al

Segueix-nos al

Seguir a webdepastoral en Twitter

Comparteix aquest article