El conte de les pelusses calentes

Vet aquí una vegada, fa molt de temps, dos persones molt felices que es deien Tim i Maggi, tenien dos fills, anomenats Juan i Lucy. Per a comprendre quant feliços eren, cal explicar com eren les coses llavors.

En aquells dies feliços es regalava a tots, tot just nàixer, una petita i suau Bossa de Pelussa. Cada vegada que una persona ficava la mà en la seva bossa podia traure una Pelussa Calenta. Hi havia molta demanda de Pelusses Calentes perquè cada vegada que algú rebia una, aquesta li feia sentir-se molt content i abrigat. La gent que, per alguna circumstància, no rebia Pelusses Calentes amb regularitat, corria el perill de contraure una malaltia en l'esquena que els doblegava i, a vegades, podien inclòs morir.

Llavors era molt fàcil obtenir Pelusses Calentes. Cada vegada que a algú li apetia, podia anar al teu encontre i dir-te: "M'agradaria rebre una Pelussa Calenta"; llavors un ficava la mà en la seva bossa i treia una Pelussa del tamany de la mà d'una neneta. Amb la llum del dia, la Pelussa somreia i floria, transformant-se en una Pelussa Calenta àmplia i acollidora. Llavors es col·locava damunt de l'espatlla, el cap o les cames de la persona, i la pelussa s'acomodava perfectament, desfent-se contra la seva pell i fent-la sentir plena d'alegria. La gent sempre s'estava demanant mútuament Pelusses Calentes i, ja que eren gratis, no hi havia problemes per a aconseguir-ne suficients. A l'haver-hi per a tots, les persones se sentien molt còmodes i abrigades la major part del temps.

Però un dia un bruixot dolent es va enfadar perquè tots eren feliços i no li compraven pocions i ungüents. El bruixot era molt llest i va idear un pla pervers. Un matí es va acostar cautelosament a Tim, mentre Maggi jugava amb la seva filleta, i li va murmurar a l'orella: -"Mira Tim, fixa't en totes les pelusses que Maggi li dóna a Lucy: Si continua així esgotaran i no quedarà cap per a tu."

Tim es va quedar estupefacte. Es va tornar al bruixot i li va dir:
- Vols dir que no sempre trobarem una Pelussa Calenta en la bossa quan la busquem? I el bruixot va contestar:
- Per descomptat que no; quan s'esgotin ja no en tindràs més. I dit això, se'n va anar volant, rient i cloquejant.

Tim s'ho va prendre molt a pit i va començar a controlar cada vegada que Maggi li donava una Pelussa Calenta a algú. Va acabar per sentir-se molt preocupat, perquè a ell li agradaven molt les Pelusses Calentes de Maggi i no volia que les donés als altres. Realment creia que Maggi no tenia dret a gastar totes les seves Pelusses Calentes amb els petits i altres persones. Va començar a queixar-se cada vegada que veia a Maggi donar una Pelussa Calenta a algú, i com Maggi l'estimava molt, va deixar de donar Pelusses Calentes amb tanta freqüència i les va reservar per a ell.

Al veure això, els petits van pensar que era dolent regalar Pelusses Calentes cada vegada que se les demanaven o els apetia fer-ho. També ells es van tornar molt acurats: vigilaven estretament als seus pares i quan els semblava que donaven massa Pelusses Calentes a algú, protestaven. A poc a poc van començar a preocupar-se per les Pelusses Calentes que donaven ells mateixos. Encara que certament trobaven Pelusses cada vegada que les buscaven en la seva bossa, però cada vegada ficaven menys la mà dins i es van fer més i més avariciosos. Molt aviat la gent va notar una escassetat de Pelusses Calentes i van començar a sentir-se menys contents i abrigats. Van començar a guardar-les i, de tant en tant, algú moria per falta de Pelusses Calentes.

Així, més i més persones anaven a comprar-li pocions i ungüents al bruixot, encara que no semblaven molt efectius. I va succeir que la situació va començar a posar-se molt difícil. El bruixot malvat no volia que la gent moris, entre altres coses perquè els morts no poden comprar pocions ni emplastres, així que va desenvolupar un nou pla: li va donar a cada un una bossa molt semblant a la Bossa de Pelusses, excepte que aquestes noves eren fredes, mentre que, com és sabut, les autèntiques Bosses de Pelusses eren calentes. Dins de les bosses del bruixot hi havia Espines Fredes. Aquestes Espines Fredes no feien que la gent es sentis contenta i abrigada sinó, al contrari, freda i punxada, però evitaven que a la gent se li doblegues l'esquena i moris. Pel que, des de llavors, cada vegada que algú deia: "Vull una Pelussa Calenta", li contestaven: "No puc donar-te una Pelussa Calenta però, vols una Espina Freda?"

A vegades s'acostaven dos persones pensant obtenir una Pelussa Calenta, però un o un altre canviaven d'opinió i acabaven donant-se Espines Fredes. Així va succeir que, encara que molt poques persones morien, moltes seguien desgraciades i sentint-se fredes i punxades. La situació es va complicar moltíssim, perquè les Pelusses Calentes, que abans solien ser gratuïtes com l'aire, ara eren extremadament rares i molt cares. Això va ocasionar que la gent fes qualsevol cosa per a aconseguir-les.

Abans que el bruixot aparegués, la gent acostumava a reunir-se en grups de tres, quatre o cinc persones, sense importar-li massa qui donava Pelusses Calentes a qui. Després que arribarà el bruixot, la gent va començar i a reservar totes les seves Pelusses Calentes per a les seves parelles. Les que es descuidaven i donaven una Pelussa a algú més es sentien culpables, perquè sabien que la seva parella segurament notaria la pèrdua. I els que no trobaven una parella generosa havien de comprar les seves Pelusses i treballar moltes hores per a poder pagar-les.

També va succeir que algunes persones agafaven Espines Fredes (havien moltes i eren gratis), les cobrien d'un material blanc i esponjós, i les feien passar com a Pelusses Calentes. Aquestes Pelusses Calentes falsificades eren realment Pelusses de Plàstic i encara van ocasionar més dificultats: si, per exemple, dos persones intercanviaven lliurement Pelusses de Plàstic, se suposava que havien de sentir-se bé per això, però en canvi se separaven sentint-se malament. I com pensaven que el que s'havien estat donant eren Pelusses Calentes, es quedaven molt confosos, sense adonar-se que aquests sentiments freds i feridors que tenien eren el resultat d'haver donat un munt de Pelusses de Plàstic.

D'aquesta forma, les coses es van posar molt, molt tristes des de l'arribada del bruixot que va fer que la gent cregués que algun dia, quant menys ho esperaren, no trobarien més Pelusses Calentes en les seves Bosses.

No fa molt de temps, una adorable i robusta dona d'amples malucs i feliç somriure, va arribar a aquests país entristit. Semblava no haver sentit parlar del bruixot, i no li preocupava que s'acabessin les seves Pelusses Calentes. Les donava lliurement, inclòs quan no se les demanaven. Alguns no l'acceptaven, perquè feia que els petits es despreocuparen que se'ls acabaren les Pelusses Calentes. En canvi als petits els agradava molt, perquè es sentien bé amb ella. I aviat van tornar a donar Pelusses Calentes sempre que els apetia.

Les persones majors van començar a preocupar-se i van decidir utilitzar la Llei per a protegir als petits del malbaratament de les seves reserves de Pelusses Calentes. La Llei va convertir en una activitat criminal donar Pelusses Calentes de manera descuidada, sense llicència. No obstant, molts petits semblaven no assabentar-se i a pesar de la Llei, van continuar donant-se Pelusses Calentes els uns als altres sempre que els apetia i sempre que se les demanaven. I com hi havia molts nens/es, quasi tants com a persones majors, semblava que podrien sortir-se amb la seva.

Avui per avui és difícil endevinar què succeirà. Podran les forces de la llei i l'orde d'aturar als nens/es? Aniran les persones grans a unir-se a aquella dona i als nens/es per a adonar-se que sempre hi haurà tantes Pelusses Calentes com es necessiten? Recordaran Tim i Maggi aquells dies en què eren tan feliços, sabent que hi havia Pelusses Calentes en quantitat il·limitada? Les tornaran a donar lliurement?

Aquest assumpte s'estén per tota la terra i probablement la lluita estigui arribant a on tu vius. Si ho desitges, i tant de bo així sigui, pots unir-te donant i demanant lliurement Pelusses Calentes, i sent tot l'amorós/a i sa què puguis.

Claude Steiner