Unable to create /cache/mod_novasfh/sfh_56.xml configuration file.
Click here for more information.
Please update your Flash Player to view content.
Español

Contes

 

Contes, narracions i reflexions curtes que fan pensar, confrontar la nostra vida, i pregar.

El bosc animat

Això va passar, fa molts i molts anys, en un bosc molt bonic i molt variat on s’hi aple-guen arbres de moltes menes. Potser per això és tan bonic.
En arribar al bosc el primer que es troba és una gran estesa de castanyers. Entre les seves branques hi fan niu una gran quantitat d’ocells que fan sentir la seva xiscladissa de banda a banda de bosc.
Més enllà uns quants pins, alts i drets, formen un conjunt harmoniós. El seu brancatge acull més d’un esquirol que, tot buscant algun pinyó per rossegar, va saltant de branca en branca.
Més endins el bosc es va fent dens, espès. Ara hi trobem una petita fageda. Les fulles són d’un verd profund i clar i quan el vent les mou canten una bonica cançó.
Més enllà trobem eucaliptus de fulles llargues i primes. Aquets arbres olorosos són pot-ser els més alts del bosc. Per això, cada estiu, hi fan niu una parella de corbs que cerquen el lloc més difícil i més enlairat.

Els arbres tenen les seves petites lluites. Els més grans es volen fer admirar pels petits; els petits s’esforcen a crèixer per fer-se amos d’un tros de sol. Alguns estenen les arrels més enllà d’on les pertoca pel legítim afany d’alimentar-se i això, a vegades, porta raons...
Malgrat tot, els arbres són senzills i alegres i viuen feliços tots junts.
No s’avoreixen mai perque no miren la terra sinò el cel. El sol, els núvols, la pluja el vent, els ocells, tots és motiu de distracció. Els agrada cantar junts, imitar el soroll del mar o del tren que és a prop. S’alegren quan l’aigua de la pluja els renta, els alimenta i els fa pessigolles.

Un dia van arribar uns homes amb eines i pals. Al bell mig d’una petita clariana van cavar un clot a terra i hi van plantar un pal molt alt.. El van assegurar bé i estirant-li uns llargs fills a banda i banda van acabar el seu treball.
Els primers en adonar-se’n van ser els eucaliptus, potser perque eren els més alts, i va correr la notícia.
- Han plantat un arbre
- Ha arribat un foraster
I, d’arbre en arbre, la novetat s’estenia per tota la boscuria.
- Com és?
- Molt elegant
- Molt elegant... molt elegant... - corria la veu per tot el bosc
- Els seus fruits són blancs i brillants!
- I les seves branques són molt primes i no es veu on s’acaben...
L’admiració creixia arreu.
De tota manera alguna cosa noanava bé. El foraster no parlava amb ningú. Tots es van creure que era un exemplar molt important i que per això no es feia amb ells. Fins que un dia un faig es va atrevir a preguntar-li:
- Voleu cantar amb nosaltres?
- Què canten vostès?
- Imitem el tren, el mar, la pluja... Segur que vós teniu una veu preciosa! Acom-
panyeu-nos!
- Vostès no són el tren, ni el mar, ni la pluja. Tot això és poc seriós. Jo no canto mai. Jo sóc una meravella de la ciència. Per mi passen les converses dels homes .
Tots els arbres ho van saber.
Dies més tard, un eucaliptus va encetar la conversa amb el pal.
- Veig que no heu adoptat cap niu. Jo acostumo a tenir-ne de corbs. Són ocells que no molesten però reconec que són poc decoratius. Us recomano els oriols. No desdirian de la vostra elegància.
- I ara, quines bestiesses! Jo sóc més important. No sóc cap dida per dedicar-me a criar ocells.
La notícia va córrer per tot el bosc.
Un dels pins va insinuar:
- Llàstima que no tingueu branques. És tan bonic veure els esquirols com salten!
- Les meves branques són eines de treball, són útils i s’han de cuidar molt bé - contestà el pal.
Un castanyer va voler provar sort:
- Si us decanteu un xic, sentireu com xiuxiueigen els ocells en el meu brancatge.
- Ja prodria fer alguna cosa més profitosa vostè! Vostè ha nascut perque de la seva fusta en facin portes i armaris -li contestà.

Les opinions del pal les va saber tot el bosc.Van quedar-se molt preocupats, tots volien assemblar-se a aquell arbre únic en el bosc que consideraven molt important .
L’any següent els catanyers van esquivar els pardals del seu brancatge, com que els pins no van fer pinyons els esquiros no hi acudiren, els faigs no van cantar cançons i els euca-liptus van procurar que cap corb fes el niu dalt de tot de les seves branques.
Tots volien quedar bé amb aquell personatge tan important.
El bosc es va tornar trist...

Passat un temps van tornar al bosc aquells homes que havien plantat el pal. Van compro-var que el pal ja no servia i el van ederrocar. Tots els arbre van quedar trasbalsats, boca-badats...
Què havia passat? Ara podriem saber alguna cosa més d’aquell personatge. De quina mena era aquell exemplar diferent? Què hi tenia a dins?
L’eucaliptus va demanar al pi:
- Tu que estàs a prop, mira i digue’ns: què tenia a dins?
- Corcs
- I qué més?
- Pols, molta pols
- I què més?
- Res més. Era buit. Era mort. Sempre havia estat mort. A dintre no hi tenia res. Només era un pal.
Aquell dia es va produir un gran silenci en el bosc. Tots els arbres van callar, decebuts i tristos.

Però... aviat els castanyers tornaren a aplegar ocells sota el brancatge ufanòs. Els pins van tornar a tenir pinyons i els esquirols hi acudiren. Els faigs cantaren de nou les velles
cançons. Els eucaliptus estaven orgullosos de tenir corbs dalt de tot de les branques.
Poc a poc l’alegria tornà a regnar en aquell bosc perque tots havien descobert una cosa molt important:
* De tot el que es pot ser, fer o pensar sobre la terra, el més
important i el més prodigiós és viure
* Viure pels altres, conviure amb els altres i donar cada u de si tot el que és capaç de donar, omple el cor d’alegria.

W. Fernández Flores

 

Informa't

Fes-te amic nostre al

Segueix-nos al

Seguir a webdepastoral en Twitter

Comparteix aquest article